Montserrat Nebrera (Barcelona, 1961) em rep al seu despatx de la Universitat Internacional de Catalunya. Amb cinquanta-set minuts d’entrevista explica com encara la seva carrera política ara que tot just inicia un nou projecte. Serà una Alternativa de Govern?
Pol Cruz-Corominas: Com et definiries a tu mateixa?
Montserrat Nebrera: Una persona políticament inquieta amb ganes de contribuir a la regeneració política del país.
P.C-C: A la conferència que vas fer a la UPF vas parlar dels tres eixos de la teva proposta política: la regeneració democràtica, un projecte liberal-conservador i el nou model territorial. Breument, a què fas referència quan parles de regeneració democràtica?
M.N: Un canvi en el sistema electoral i de finançament de partits que ens apropi a altres models europeus. Facilitar la relació entre l’elector i l’elegit.
P.C-C: La creació de la nova llei electoral com a primer pas.
M.N: A Catalunya la creació d’una llei electoral i probablement, per contaminació positiva, canviar la llei electoral d’Espanya.
P.C-C: I com veus les diferents propostes dels partits en aquest sentit?
M.N: Un brindis al sol. Perquè en l’únic que pensen és en el perjudici que els pot comportar personalment i no en el creixement de la cultura política del país.
P.C-C: És a dir, que veus difícil que s’arribi a un acord.
M.N: Molt difícil. És molt difícil que amb els actors polítics actuals s’arribi a un acord en aquest sentit.
P.C-C: Fa uns mesos et vas reunir amb Joan Carretero, el qual liderarà una nova formació política amb un dels seus dos punts principals coincident amb els teus plantejaments: la regeneració democràtica. Per tant, l’únic que us distancia és el marc territorial de la vostra proposta política?
M.N: Bé, a l’inici d’aquesta singladura jo pensava que sí. Després, a última hora i durant el debat [de Reagrupament] per escollir les persones que conformen les llistes electorals, m’ha donat la sensació que és més fàcil clamar per la regeneració democràtica que començar a fer-la dins de casa. Però bé, si l’acció i la intenció fossin el mateix sí que l’únic que ens distanciaria seria el paper que Catalunya ha de fer al conjunt d’Espanya i d’Europa.
P.C-C: Tu consideres que Catalunya ha de liderar un procés federal que ens allunyi del que tu en denominaves un “Estat federal xungo”, no?
M.N: Sí. Hem de fer quallar seriosament el que som. I, per tant, entre el secessionisme cap a models d’estat molt petits i l’unionisme vertebrant de manera eficaç i lleial grans estats, jo prefereixo l’unionisme.
P.C-C: El segon dels eixos del teu projecte és el de la filosofia liberal-conservadora i en aquest sentit parlaves dels quatre pilars de l’Estat del Benestar definint-los com el “marc conceptual bàsic en què s’emmarca la llibertat”. És a dir, la diferència és que tu parteixes dels pilars bàsics de l’Estat del Benestar i hi poses condicions?
M.N: Jo poso condicions a la llibertat, perquè aquests quatre pilars ja són un marc de referència i una limitació a la mateixa. No es pot dir mai, a qualsevol persona d’una comunitat, “que s’espavili com pugui”, i d’això en deriven aquests pilars; però també poso condicions a aquests quatre puntals de l’Estat del Benestar perquè no es transformin, d’acord al model socialdemòcrata, en una demanda infinita de forma que la oferta sembli gratuïta, perquè no ho és.
P.C-C: Això potser li signarien justament molts social-liberals però, en canvi, segurament aquests quatre pilars de l’Estat del Benestar són posats en dubte per molts liberals, o en tot cas serien acceptats amb condicions molt limitades.
M.N: Clar, el que passa és que no hem de comptar tant amb el que diu la teoria política sinó amb el que el temps ha demostrat que funciona. Hi ha determinades conquestes socials que avui dia no resultaria apropiat d’eliminar d’arrel, però el que sí que es pot exigir és que aquestes conquestes siguin responsables. Per això hi ha qui em diu que no en digui liberalisme conservador sinó responsable, que és el que entén que el liberalisme teòric deixat a la seva inèrcia natural pot acabar generant injustícies. La millor troballa que ha fet el liberalisme ha estat acceptar un eix fonamental dels plantejaments comunitaristes, que és la justícia social.
P.C-C: I en quan s’accepta això no es deixa de ser estrictament liberal?
M.N. No. Per exemple, una cosa és entendre que al sistema sanitari hi has d’introduir una co-responsabilitat i l’altra que tothom tingui dret a tot independentment del que aporti i a més a més pensant-se que és de franc; i això últim és el que practica la socialdemocràcia. És a dir, és el grau de la co-responsabilitat que hi hagi en cadascun d’aquests quatre pilars el que marca la idea.
P.C-C: Vostè advoca per un grau de responsabilitat alt, aleshores.
M.N: Jo aposto pel grau de responsabilitat mínim per garantir la cohesió social, que també és importantíssima per un liberal. I és que la fractura és ingovernable, per un liberal i per un que no ho és.
P.C-C: Aplicant aquesta teoria liberal-conservadora en el terreny econòmic més pràctic, especialment en aquests moments, què faria vostè si governés per fer sortir Catalunya de la crisi?
M.N: D’entrada replantejaria el paper que ha de jugar el sector públic. Reduiria aquest paper a la mínima expressió. Entenc que la major part dels serveis públics no els han de produir necessàriament funcionaris.
P.C-C: Una subcontractació?
M.N: Bé, una privatització dels serveis sempre i quan aquests puguin respondre al compte de resultats que s’exigeix al servei públic per ser tal. I, sobretot, eliminar-lo d’aquells àmbits en els quals la diferència entre contractats i no contractats no existeix: per exemple, educació i sanitat.
P.C-C: No seria difícil garantir aquests dos serveis a tothom si estan totalment privatitzats?
M.N: No, sempre i quan exigeixis la mateixa eficàcia i eficiència que quan treballava pel sector públic i, alhora, la mateixa responsabilitat. El que no pot ser és que el grau d’absentisme laboral a l’àmbit de la funció pública sigui més gran que a la privada. De cap manera.
P.C-C: El tercer eix, la fixació definitiva de l’estructura territorial de l’Estat fent que Catalunya lideri un procés federalitzant a Espanya. Sent així, vostè descarta que la sentència del TC fixi els límits de la descentralització i de l’autogovern?
M.N: No, jo de la sentència del TC ja no en descarto res perquè crec que, en qualsevol cas no servirà per a res. El grau d’esperança que un podia tenir fa tres anys sobre el contingut de la sentència jo ja l’he perdut. El que ja ha demostrat aquesta sentència abans de sortir és justament les mancances del sistema. Un sistema que ha acabat sent simètric de manera injusta; un sistema que no acaba de deixar clar quin és el grau de decisió de cada administració respecte certes competències, malgrat es diguin exclusives, etc. El que cal, doncs, és fixar bé les regles del joc.
P.C-C: Fixar els límits de tothom.
M.N: Dir fins a on arriba cadascú. Per exemple, el PP diu que ara trauria el Ministeri de l’Habitatge i de la Igualtat. Però no diu que també s’hauria de treure el Ministeri de Sanitat, d’Educació i de Cultura. Perquè té una idea d’aparell central en què d’alguna manera ha de controlar una part de l’Estat que no creu que ho sigui. I quan l’Estat creu que la Generalitat de Catalunya no és Estat aleshores aquesta es comporta justament com si no ho fos. No hi ha lleialtat institucional i ningú se’n refia de ningú. Això és brutalment letal per tothom.
P.C-C: Bé, però en qualsevol cas la sentència ajudarà a fixar fins on pot arribar l’autogovern, agradi més o menys.
M.N: No ho sé... Jo creia que sí, que podria dir alguna cosa respecte què són el blindatge i l’exclusivitat...
P.C-C: I quan pot existir, l’exclusivitat, no?
M.N: Sí, exacte. El problema en realitat no és de la sentència sinó d’un tribunal políticament condicionat que precisament per això no diu el que ha de dir. Mentre els actors de l’aparell central de l’Estat van buscant de quina manera poden recuperar competències, els actors perifèrics fan el mateix per mirar de tenir-ne més. És un joc on tothom tiba la corda sense tenir en compte que l’altra part també és Estat.
P.C-C: Aleshores, conscient que tothom tiba i que ningú vol cedir en aquest sentit, com creu vostè que s’arribaria al consens necessari per convertir Espanya en un Estat federal?
M.N: Passa perquè els actors que en sortirien beneficiats, molt transversals ideològicament, es posin d’acord. Passa perquè quedi clar quins són els territoris que més aporten a la balança fiscal i quant aporten; i, a la vegada, en quines condicions han de rebre els territoris que més reben. Catalunya, juntament amb la resta de territoris que més aporten, ha de liderar un moviment que plantegi de manera clara quines són les regles del joc. I fixar-les.
P.C-C: Però no serà que el problema és com es fixen aquestes regles, i no pas que no es vulguin fixar?
M.N: Clar, és el que s’ha manifestat al llarg del procés de reforma dels Estatuts. Però amb independència de quina sigui la regla ha de quedar clar qui són els que més aporten amb independència de les seves carències i dèficits. Aquests són els que s’han de plantar. Aquests són els que han de dir o por las buenas o por las malas ens haurem de posar d’acord.
P.C-C: No creu que s’hagin plantat amb la reforma de l’Estatut, per exemple?
M.N: Només se n’ha plantat un i a més ho ha fet malament perquè la LOFCA ha arrasat totes les perspectives que donava l’Estatut, que tampoc eren gaires. A més, la LOFCA ha afegit un altre element de caos: l’únic que hi queda palès és que és l’Estat qui determina com es reparteixen els diners de forma que ningú queda content. Ni queda contenta Catalunya perquè creu que encara li devien més, ni queda contenta Extremadura perquè com que Catalunya rep més que mai ara es pensen que roba.
P.C-C: I aleshores vostè creu que hi haurà algun escenari en què els dos quedin contents?
M.N: No, és impossible que tothom quedi content. El que ha de quedar content és el que dóna, per evitar que marxi, que no s’escapi del sistema.
P.C-C: Però aquí ens quedaríem altra vegada amb les acusacions dels que més reben cap als que més donen dient que, a sobre, els roben. Això és un atzucac, doncs.
M.N: Sí, sí, però tindríem un model. Això és el mateix que la llei electoral: els partits es poden barallar per veure qui hi guanya més i qui hi perd més però hi ha un model diferent, existent, més fiable i diferent al nostre. Que apropa més a la gent. Que mirin Alemanya, els que defensen la unitat d’Espanya, i aleshores veuran que els actors que reben ho fan fins a un cert punt i durant un cert temps, no per sempre. “Es que nunca seré”, “Oiga pues si nunca será, se apaña”. Això és un model liberal. Jo l’ajudaré, però no aniré amb crosses tota la vida.
P.C-C: I no se li fa etern, a vostè, aquest debat? Perquè l’arrosseguem des de la transició, gairebé.
M.N: Sí. Sí, és cert. L’altre dia llegia un article d’en Salvador Sostres que deia justament que ens hem de mirar a la cara i parlar clar. Els actors polítics no s’han assentat mai a parlar per dir-se les coses clares. Sobretot a Catalunya, sempre s’han intentat utilitzar eufemismes per dir-ho tot, i les coses s’han de dir amb la cruesa necessària per definir-les. El sistema de solidaritat no es pot transformar en un de caritat, i no pot ser que el que ho faci es quedi per sota del que rep. De la mateixa manera que és absurd dir que “els territoris no paguen impostos”, perquè sinó no existiria el fons de compensació interterritorial; tampoc és cert que haguem lluitat massa per aquesta idea perquè no s’ha plantejat mai de manera crua. Seiem i diguem: “Tu et passes la vida rebent. I ja me n’estic cansant”. Així mateix. I jo ja et reconeixeré que venc el cava qui sap on, però hem de parlar clar.
P.C-C: I després de 30 anys amb el mateix vostè no comparteix que es pugui optar per una via alternativa i s’aposti per la independència?
M.N: Sí, sí, jo ho entenc.
P.C-C: Vostè descarta taxativament la independència com a proposta política?
M.N: No, no, és que jo entenc que es pugui plantejar. El que passa és que jo crec que té més inconvenients que avantatges. S’haurien de plantejar avantatges i inconvenients seriosament, i si es fes, penso que, de llarg, acabaria guanyant la unió.
P.C-C: Quins creu que són els principals inconvenients?
M.N: Fonamentalment les dimensions i el fet que nosaltres no haguem demostrat que a nivell de comunitat siguem diferents de la resta. És a dir, podem tenir llengua pròpia, costums diferents... etc. Però a l’hora de la veritat hem fet el mateix tipus de corrupció, d’ineficàcia i d’ineficiència que qualsevol. No tenim el PER [Plan de Empleo Rural] però poc ens falta. Tenim clientalitzada a mitja població de Catalunya...
P.C-C: Bé però això ho poden tenir molts altres Estats que en cap cas es plantegen deixar de ser-ho.
M.N:No, però el grau de corrupció i eficàcia que poguessis trobar en països d’àmbit europeu és brutalment diferent.
P.C-C: Per posar un cas, Itàlia...
M.N: Sí però és que Itàlia no és un país petit. Jo em refereixo al que es fa a Holanda, Bèlgica, Luxemburg... Allà si et cau la cartera a terra l’endemà te la trobes amb els diners a dins. Això probablement amb el pas del temps va canviant i acaba passant com a tot arreu... Però hi ha determinades cultures polítiques i socials en cada país que són diferents. Potser el tema de la cartera no és una raó per no marxar, però la de la dimensió sí que ho és.
P.C-C: Així, si tinguéssim la dimensió d’Itàlia correspondria que ens independitzéssim però pel fet de tenir la dimensió d’Holanda i, segons vostè, certes pràctiques com la de la corrupció ens invalida...
M.N: No, no, no ens invalida res. Si justament ens trobem en un moment històric en què s’està produint l’atomització. Però valorant la història, aquests processos de dispersió no han suposat necessàriament un major grau ni de progrés ni de millora de competitivitat entre els Estats, etc. És a dir, el que normalment ha generat majors dosis de poder és la gran unió. I per això veiem que grans Estats importants i poderosos no s’atomitzen, tot al contrari, es mantenen molt ferms en la idea de la unió. A Estats Units no s’independitza ningú tot i que la diferència cultural entre Califòrnia i Nova York és brutal.
P.C-C: Potser perquè quan ets el més fort resulta molt difícil trencar amb tot.
M.N: És cert, és cert. Per això en aquests moments de la història és més fàcil que els moviments pro-independència acabin reeixint, perquè Espanya està jugant un paper molt minso a Europa, la veritat.
P.C-C: Resumint, a aquells que es comparen amb Països Baixos o Dinamarca, vostè els diria que no tenim la mateixa maduresa política i social per aspirar al mateix que ells?
M.N: No sé quina era la composició social de Dinamarca fa tants anys, però pel que fa a Catalunya podríem dir que hi ha una Catalunya clarament espanyola i una altra de clarament catalana. Aquestes dues Catalunyes el que generen, en un moment de ruptura, és patiment. Qualsevol moviment de segregació és patiment. Probablement la deriva vagi cap a la independència perquè estem vivint un moment d’escissió, ja ho veurem. I en el cas d’Espanya, que és una nació en construcció perpètua, doncs és probable, sí.
P.C-C: Creu que veurem en un futur mitjà un referèndum vinculant sobre la independència?
M.N: No... No, perquè són molt porucs, molt covards. Perquè la gent el pitjor que té és la por a ser lliure, la por a plantejar les coses pel seu nom... S’amaguen en les qüestions jurídiques –gran parany!- i pensen que mirant cap a una altra banda el problema ja no existeix. Per això hi ha gent que en el tema de les consultes independentistes hagi fet veure que no ha passat res, quan per algun lloc estava esclatant un tipus de moviment de base.
P.C-C: Més enllà dels partits.
M.N: Fora dels partits, i això no ho poden suportar. Justament per això m’ha despertat simpaties... Perquè se’ls hi ha escapat! I això és el millor que pot passar. Ara bé, no se n’adonen que estan fent perillar el sistema i, per tant, el seu propi paper està en joc.
P.C-C: De fet, vostè és de les poques que ha participat a les consultes per demanar a la gent que voti que no.
M.N: (Riu) Si és que ja no puc més! La setmana que ve vaig a quatre municipis a defensar el no! Al final me’n cansaré de defensar-lo i demanaré el sí perquè ja no em truquin més!
P.C-C: El dia 11 de gener publicaves al teu blog un article que es deia el nervi de la llibertat en què textualment deies que “si pel que sigui la providència vol que a principis de març siguem prous el vaixell partirà sense remei”. A tres setmanes de començar el març ja en sou prous, al vaixell?
M.N: Som uns quants al vaixell i de fet… Ja ha partit.
P.C-C: Ha partit el vaixell.
M.N: Sí. I ja tenim partit.
P.C-C: Com es diu?
M.N: Es diu Alternativa de Govern, que és el nom que tenia la primera web que vam posar en marxa al Majestic al març de 2007 i que va ser el punt d’inflexió de la meva carrera política al Partit Popular, perquè aleshores la divergència entre l’aparell i jo ja era massa gran.
P.C-C: “Alternativa de Govern” és un nom molt clar i suposo que acompanya la concepció d’alternativa de sistema.
M.N: En realitat respon a aquesta idea d’alternativa de sistema, el que passa és que alternativa de govern s’adequava a la intenció de crear un partit català i liberal-conservador que reformulés la dreta a Catalunya i que es presentés com a alternativa al govern d’esquerres, si és que el tripartit era l’esquerra. Una alternativa catalanista que partís de la llibertat.
P.C-C: Una alternativa de sistema des del liberal-conservadorisme?
M.N: Exacte, des del liberal-conservadorisme entès, en aquest sentit, com un concepte molt més ampli en el qual molta gent d’arrel socialdemòcrata entén que el sistema actual no és viable i que cal un replantejament. És un projecte que uneix a tots aquells que volen un sistema respectable i respectat des del punt de vista territorial, és a dir, de l’estructura de l’Estat; també des del punt de vista de la individualitat, és a dir, on cada persona és un ens lliure vivint a una comunitat; i que vol la llibertat de cadascú des del punt de vista polític, que és la regeneració política.
P.C-C: Els tres eixos dels que abans explicaves
M.N: Exactement, és a dir, un projecte que punta sobre la llibertat i que contrasta amb l’esquerra intervencionista i de control. Alguns diuen que això és el centre, però jo crec que el centre no existeix.
P.C-C: Per tant podem dir que Montserrat Nebrera serà candidata a
M.N: Sí. El que no sabem és quan.
P.C-C: El que no sabeu és si serà al 2010 o al 2014?
M.N: Correcte. Però sí que serem candidats a
P.C-C: Quan presentareu el partit?
M.N: De moment hem presentat la sol·licitud al registre del Ministeri de l’Interior i quan ens donguin el vist-i-plau ho decidirem. Probablement a principis de març podrem concretar la data de presentació. I aleshores m’agradaria poder dir que ens presentarem, però el que no m’agradaria és errar.
P.C-C: ...precipitar-se.
M.N: Sí. Perquè amb una idea com aquesta només tindrem una oportunitat. Si equivoquem el tempo ens arrassaran. Cal tenir en compte que ni tindrem el poder econòmic d’un partit tradicional, ni hi haurà els mitjans de comunicació de sempre darrera nostra... I si alguna vegada ens dóna suport algun d’aquests grans grups mediàtics no serà per anar en benefici nostre sinó segurament per a la contra d’una altra formació política.
P.C-C: Fent una analogia, vostè creu que en cas de presentar-se el seu partit podria endur-se el 43,28% dels votants del PP, que són el percentatge de compromissaris que la van votar al congrés d’aquesta formació?
M.N: No, a mi m’agradaria treure un 43,28% de vots d’entre els que actualment no voten. Ni és la intenció treure vots al PP, ni la gent que forma part d’aquesta estructura té res a veure amb el PP, o en tot cas són la minoria. La majoria d’ells són abstencionistes militants de fa molts anys. Alguns també havien estat vinculats a Convergència i a Unió, avui desencisats. Gent de tot tipus que, abans de res, volen alliberar el sistema d’unes estructures que l’estan matant. Jo no puc explicar ja res en Dret Constitucional si no és pensant en qui és el que acaba escollint aquests càrrecs i veient que la llibertat de les persones no existeix.
P.C-C: Sort que vostè es defineix liberal-conservadora i a més el partit es diu Alternativa de Govern, perquè si es digués “alternativa de sistema” a vostè li dirien anti-sistema.
M.N: Clar, i no vull. Aquesta va ser la raó per la qual no ha estat “alternativa de sistema”.
P.C-C: La broma fàcil està servida.
M.N: Clar, i no ens volem posar a tir de cert tipus de crítica perquè jo sóc molt institucionalista, sempre he cregut molt en les institucions. Ara, s’ho han de guanyar. Fins fa ben poc jo creia en el Tribunal Constitucional, però quan un veu que totes les institucions estan manegades pel mateix tipus d’estructura i que aquesta és la única estructura que té poder, comença a pensar que cal canviar el sistema polític. Però no perquè no hi hagi sistema sinó perquè aquest necessita una neteja!
P.C-C: Així doncs, tornant al seu partit, el límit per anunciar la data de presentació serà al març?
M.N: El límit suposo que és quan el senyor Montilla convoqui les eleccions. Alguns actors polítics tenien clar que les convocaria al juny, perquè segons sembla han anat contractant balles publicitàries pel mes de juny, i si això fos així significaria que no tenim temps.
P.C-C: A vostè li consta que hi hagi partits que tinguin encarregades balles de propaganda electoral pel mes de juny?
M.N: Això m’han dit dels dos partits majoritaris, la qual cosa significa que estan a l’aguaït i suposo que finalment dependrà del que dicti el TC i l’efecte que pugui produir a la opinió pública. Si fos així, perquè enganyar-nos, no ens podrem presentar. Si, en canvi, es convoquessin pel mes d’octubre, hi hauria la possibilitat de presentar-nos però només si fos clarament factible. A mi el que no m’agradaria és que es pensés que jo vaig sortir del Parlament a l’octubre de 2009 per tornar-hi a ser un any després simplement en un altre escó. No voldria que em passés com a Ciutadans.
P.C-C: Plantegem l’escenari en què vostès es presenten i acabessin sent decisius. Mas o Montilla?
M.N: (Reflexiona). Ni un ni l’altre...
P.C-C: Amb les condicions que es donen ara vostès es quedarien a la oposició?
M.N: Jo diria, com deia Anguita: Programa, programa, programa. Vostè m’explica el que farà i jo li donaré suport. I si no m’agrada no donaré suport a ningú. A ningú. A més, jo crec que, tenint en compte que no tenim sistema electoral com Déu mana ha de governar la llista més votada de manera que tothom tingui clar que podem presidencialitzar una mica el sistema parlamentari –ja que el sistema parlamentari no serveix per a res- i que el que ha guanyat governi amb minoria i assumint aquesta responsabilitat.
P.C-C: I aleshores buscar suports puntuals al Parlament? Això és el que proposa Artur Mas, de fet...
M.N: Efectivament. Jo crec que és una bona opció i que Convergència ha fet una part dels deures. El que passa és que ells mateixos van estar governant en minoria al principi de la democràcia i ja no se’n recorden... Assumir que no tens majoria absoluta i governar en conseqüència té a veure amb la cultura política d’un país, però és que s’ha jugat tan poc a això... Perquè això seria implicar la gent a les decisions polítiques.
P.C-C: Ara li volia preguntar sobre el PP però amb aquestes novetats ja veig que és totalment aigua passada...
M.N: Totalment. De tant en tant, fins i tot, em fan una mica de pena, o de nostàlgia, no sé com dir-n’hi... La veritat és que no entenc com es pot tenir tanta poca idea del que s’ha de fer a Catalunya en un partit amb tanta responsabilitat al conjunt d’Espanya. No s’entén excepte perquè no han cregut ni sabut exactement què vol dir Catalunya.
P.C-C: Vostè comparteix l’opinió del seu ex-company de partit Daniel Sirera que el PP és una merda?
M.N: Potser aquesta no és l’expressió, però sí que sé que és un partit reduït, resistencial i que decreix amb el pas del temps. Va desapareixent del territori i, el que és el pitjor, a la gent que el governa li és igual.
P.C-C: Creu que el PP estatal té assumit que pot guanyar les eleccions malgrat Catalunya i que la sacrifiquen en benefici de guanyar vot a la resta de l’Estat?
M.N: Ara diuen que no, però jo estic convençuda que continuen pensant el mateix.
P.C-C: Vostè ho va veure això.
M.N: Sí, sí, i tant. Ho veig veure en vivo y en directo, i res ha canviat, ni els actors. És a dir, si ara diguessin que han canviat, seria igual! Perquè estarien no sent sincers. El pitjor que podria passar és que diguessin que ara han canviat. Ara sí, per què? Perquè ara toca i ara convé? Doncs prefereixo un sincer que un hipòcrita.
P.C-C: Els darrers dies, arran de la polèmica suscitada a Vic sobre l’empadronament dels immigrants, has dit que no estaves a favor de no empadronar-los perquè “no és cap solució”. Quina creus que és la solució?
M.N: Jo crec que tothom ha d’estar empadronat per saber qui són, sinó seria un merder. Ara, la pròpia llei d’estrangeria ja diu que això no significa que es tingui cobertura sanitària per tutti pleni. No sé perquè això no s’ha dit enlloc, però és així. La cobertura sanitària és la d’emergència, la que hauria de tenir tothom pel sol fet de ser persona. El que no pot ser és que el que arriba i que no està en condicions de tenir permís de residència ni de treball pugui passar per davant del que porta cotitzant des de fa molts anys.
P.C-C: I sobre la regulació del fluxe migratori?
M.N: És molt complicat i fins i tot excedeix de les competències de
P.C-C: Però això dependrà de la oferta de treball que hi hagi a cada lloc, també.
M.N: Clar, i això implica una determinada política industrial, econòmica, etc. que no s’ha fet mai. Però de moment el que hem de fer és aplicar bé la llei d’estrangeria actual, és a dir, que quedi clar que les persones que venen aquí tenen la cobertura sanitària mínima. Entendre que la seva situació aquí és de pura contingència. És dur, ja ho sé, però és la única manera de frenar l’efecte crida actual per culpa de no aplicar correctament la llei d’estrangeria.
P.C-C: Per últim, quin és el teu paisatge favorit de Catalunya?
M.N: Montserrat. Montserrat quan la llum es fon i comença a veure’s misteriosa.
0 comentaris:
Publica un comentari