Acomiadament per abscència reiterada i injustificada

Llegeixo, a l’edició catalana de l’Estatut dels treballadors (primera edició de 2004, fins llavors no era possible trobar en català aquesta llei amb efectes a Catalunya, com sempre collonut, però qüestió que derivaria en un altre debat), un article que dóna cobertura a certes situacions legals d’un sarcasme esplendorós. Ho comentava fa temps amb la Doctora Eva Garrido, i fa referència a les causes d’extinció del contracte de treball. Dins aquesta secció, a l’article 52, hi queden estipulades les causes d’extinció del contracte per causes objectives, on òbviament hi consta l’acomiadament per absències reiterades i injustificades al treball. Si bé s’hi estipulen certes excepcions (vaga consentida, exercici d’activitats de representació legal, maternitat, accident laboral, risc durant l’embaràs, etc.), no hi ha cap comentari referent a l’abscència al treball per ingrés penitenciari. Intueixo cert somriure del lector. Això suposa que en la majoria de casos un pres perd la feina... Per abscència injustificada!

Tot plegat indueix a qüestionar-se unes quantes coses, la primera d’elles i més clara és la gens menyspreable ineficiència d’aquesta llei, la qual permet que un treballador segueixi sent-ho, oficialment, fins passats 2 mesos d’ençà el seu ingrés a presó, termini a partir del qual es produeix l’extinció del contracte laboral. És així pel fet que fins a aquests dos mesos, al·legar que estàs a la presó computa com a abscència justificada. Això suposa que l’empresari no pot contractar un nou treballador ocupant el lloc de l’anterior, sinó que, en tot cas, ho ha de fer com a treballador addicional fins passat tal termini.

Hauria de ser plantejable, a més, que en aquells sectors on la naturalesa del mateix ho permeti, el contracte laboral del pres quedi en suspensió, en comptes d’extingir-se. Seria desitjable pel fet que facilitaria la reinserció laboral del pres un cop complerta la pena, la qual cosa reduiria en bona mesura les temptacions de reincidir, i per tant no seria altra cosa que beneficiar al conjunt de la societat, reduint considerablement les temptatives d’algú que tindria pocs incentius a cometre el mateix error. Això sí, sempre i quan no hagi estat condemnat per delicte al mateix lloc de treball, on per raons òbvies segurament no convindria propiciar el bonic retrobament amb els companys i l’empresari.

Per últim, en ordre i en importància, és clara la manca de sensibilitat de l’articulat de la llei que dóna lloc a situacions com la d’algú que perd la feina per no haver-s’hi presentat en dos mesos: i és que s’ha de ser molt panxa-content per quedar-se tot el dia entre reixes sabent que està passant per alt les seves obligacions!

Quan els socialistes et parlen de la 'Catalunya real'*

_______________ .

Els socialistes són gent increïble. Afirmen no creure en nacions però, com si tinguessin una molla al cul, salten del sofà quan la ‘roja’ marca un gol. Davant un intent de mostrar una imatge d’Espanya no condemnada al fracàs, davant l’intent de retardar la seva data de caducitat, els socialistes s’esforcen en presentar-se al públic com a ‘diferents’ sense poder evitar que Manolo el del Bombo els toqui la fibra sensible. Per això Joan Ferran destilava una ràbia francament lletjota quan titllava de ‘quatre gats’ a una de les manifestacions més multitudinàries fetes mai a Barcelona, per això Manuel Mas demana privatitzar la CCMA (per a que el sector privat faci programes del nivell cultural que consumeixen els seus votants), per això Jordi del Rio diu que està content de l’acomiadament d’Antoni Bassas de Catalunya Ràdio tot aprofundint en el control monopolístic dels mitjans de comunicació públics, cada dia sota una crosta nacionalista (espanyola, s’entén) més gruixuda. Diu que això va en benefici de ‘la Catalunya real’ (ja hi som!)

Després d’haver-ho sentit tantes vegades hom ja no pot passar per alt el concepte de la 'Catalunya real’. L’espanyolisme a Catalunya es justifica al·legant fer quelcom en nom de la ‘Catalunya real’. Si un socialista et diu que actua en nom d’aquest gruix abstracte que anomenen ‘Catalunya real’ és que, prepara’t, està a punt de carregar contra qualsevol tret identitari de Catalunya o defensor d’aquests. En aquest escrit em proposo, tan sols, de definir amb tres senzills punts què caracteritza, exactament, el complex i singular concepte de la ‘Catalunya real’:

1. La ‘Catalunya real’ és allò que ells denominen com a tal: Aquesta és la característica principal i més important. És a dir, la ‘Catalunya real’ és el que ells decideixen que és i punt: Provincià qui gosi profanar-la.

2. La ‘Catalunya real’ és l’àrea metropolitana de Barcelona. Si vius a Olot ets ciència ficció (ho sento). ‘Però escolti, jo he estat a Olot aquest cap de setmana per la Fira de Sant Lluc...’. ‘Tot el dia us mireu el melic!’ Del Segrià? L’has cagada. Si vius a Barcelona te’n salves ben justet, ben bé fins al 2011, quan perdin l’Ajuntament. Llavors t’hauràs d’exiliar al Baix Llobregat si no vols passar a ser fruït de la teva pròpia (irreal) imaginació.
   

3. La ‘Catalunya real’ és espanyolista. Els catalans que tenen cara i ulls són, poden ser, única i exclusivament, espanyolistes. La resta és una invenció de ‘l’ideal nacionalista de Jordi Pujol que ens ha intentat vendre un concepte de Catalunya que és fictici’. Que els diputats nacionalistes catalans sumin, com a mínim, el 60% del Parlament català és igual. La xifra aplastant no evita que Ferran i Del Rio afluixin, sense més, que la Catalunya real són ells i prou.

*Seria injust englobar totes les cares visibles dels socialistes en aquest mateix sac. Estic segur que, per posar exemples, la Montserrat Tura o l’Antoni Castells no comparteixen la simplificació del mapa de Catalunya en un semi-cercle adjacent al mar. Però farien un acte de valentia plantant-se i deixant de tragar, permetent que molts militants del PSC poguessin fer d’una vegada per totes el que tant de temps fa que desitgen: poder introduir, dins el sobre, les sigles de pe, essa, o, i sobretot, E.

Bicing

Porto quatre dies intentant contactar amb el servei telefònic de Bicing. Estic a un pas de donar-ho per impossible. Pots trucar a l’hora que vulguis (sempre entre les horetes en què la ¿oficina? està oberta) que Bicing t’atendrà, també, a l’hora que vulgui. O no t’atendrà, com és el meu cas. Marco enèssimes vegades el número d’atenció al públic i l’únic que puc arribar a fer és prémer l’u (premi u si vol ser atès en català), i a continuació esperar llargament fins a la frustració final que et porta a penjar. En aquests moments, les nostres línies estan ocupades. Siusplau, esperi, desseguida l’atendrem. Les nostres línies? No m’ho crec! En tot cas deu ser que la seva única línia està ocupada. Algú es creu que tinguin un exèrcit d’agafa-telèfons com per poder comunicar en tot moment? Atenció, no és el telèfon d’avaries, que no em vull imaginar com deu estar, és tan sols el d’informació general.

En fi, tan sols voldria comentar a l’Ajuntament de Barcelona que estaria molt bé i seria una molt bona idea que es creés un servei d’atenció telefònica per al Bicing.

Les JERC Girona organitzen una xocolatada popular i un torneig de botifarra per rebutjar la Hispanitat

Pengen del pont de pedra 'l'estelada més gran que s'hagi desplegat mai a Girona' per demanar la preservació de la catalanitat de Catalunya

Les JERC Girona van organitzar ahir, diada de la Hispanitat, una xocolatada popular gratuïta a la Plaça Catalunya per mostrar el seu rebuig contra una Diada que conmemora, diuen, l'extermini i el genocidi dels pobles i cultures Asteca i Inca, entre d'altres. Sota el lema 'Fem-li la botifarra a la Hispanitat' els joves independentistes van convocar ahir a la ciutadania a rebutjar la celebració participant a un torneig del joc de cartes de la botifarra, on vuit parelles van competir pels premis de campió i subcampió. Unes dues-centes persones van consumir, al llarg de tot el matí, els cinquanta litres de xocolata desfeta que els joves havien previst oferir durant la jornada, mentre que es podia adquirir tot tipus de material independentista a la mateixa parada. Les dues parelles guanyadores del torneig de botifarra es van endur un lot de productes alimentaris de la terra, en el que s'hi trobaven fuets de Vic, olives de Lleida, mató del Pirineu, anxoves de L'Escala, cava del Penedès, arròs de Pals i galetes de Sta.Coloma de Farners.

A més, van penjar del Pont de pedra l'estelada més gran que s'hagi desplegat mai a Girona en motiu del centenari de la bandera i per reclamar que no s'inclogui Catalunya en 'un paguet d'homogeneïtizació cultural espanyola sota la denominació d'Hispanitat', tot acabant l'acte amb la lectura d'un manifest animant als presents a 'preservar la catalanitat de Catalunya i lluitar democràctiament per fer callar els qui carreguen a diari contra la nostra llengua'.

Aparcament per a votants (publicat a El Punt 08/10)

Penjo l'article que vaig enviar a el Diari El Punt i publicat el passat dimecres dia 8 d'octubre, això sí, amb el títol modificat (Drets i empadronament):


Suposem una família barcelonina que decideix passar els caps de setmana al seu apartament de la Costa Brava o la Cerdanya. Res que no s’hagi vist fins ara. Suposem ara un estudiant que, igualment, passa tota la setmana a una Universitat de la ciutat comtal i que el divendres torna a la seva ciutat. Qualsevol membre dels dos exemples fa vida a Barcelona durant cinc dies a la setmana, fent ús dels mateixos serveis públics i consumint igualment als seus comerços alimentaris, cinemes, supermercats, etc. Tanmateix, la família barcelonina paga 1€ a la setmana per estacionar el seu cotxe a la ciutat mentre que l’estudiant ha de pagar, ni més ni menys, que 92,25€ (i canviant-lo de lloc perquè el límit és de dues hores!) pels mateixos cinc dies. A sant de què, aquesta diferència abismal? Es deu únicament al fet que la família està empadronada a la ciutat de Barcelona i que l’estudiant és, oficialment, ciutadà d’una altra ciutat. Això és el que compta, per molt que el transport públic se sostingui també amb el que paguem els ciutadans no empadronats a Barcelona, i tantíssimes altres coses. És curiós que es segueixi un criteri com aquest per adquirir el distintiu de veí per a l’àrea verda en comptes de necessitar, per exemple, una còpia del contracte d’arrendament a Barcelona. I més tenint en compte que els joves estudiants solen tenir un nivell de renda menor per permetre’s aquest aparcament a preus de luxe asiàtic. Per què precisament l’empadronament? No serà que l’únic que importa a l’Ajuntament és que el 2011 la família votarà a Barcelona i l’estudiant no? Ai, ai!

Resposta a l'article 'Contra la crisis, ¿Embajadas?'

Reproducció de l'article enviat (i no publicat) a La Vanguardia en resposta a David Javier Saludes i el seu 'Contra la crisis, ¿Embajadas?':

En su artículo en La Vanguardia digital de 29 de agosto, David Javier Saludes reprochaba al Gobierno catalán la apertura de delegaciones en el exterior, alegando que por culpa de esto no se destinan recursos a luchar contra la crisis económica -lo cual no es cierto- y en ningún caso teniendo en cuenta el limitado margen de actuación de la Generalitat en un campo donde buena parte de las competencias y los recursos económicos están en manos del Estado. Lo que nunca he entendido es porque David, y los que piensan como él, siempre se quejan del peso que tienen las cuestiones identitarias catalanas pero nunca critican el fuerte desempeño de los distintos gobiernos españoles en promover la identidad española. ¿Por qué a David nunca le veremos criticar las holgadas ayudas que destina el Gobierno al Instituto Cervantes? ¿Por qué David no critica la fuerte –y cara- campaña mediática que el gobierno estatal está destinando en promover la marca ‘España’ desde agosto del año pasado? ¿Por qué David no critica a ningún Gobierno español por no obligar a las petrolieras del Estado a ofrecer combustible con parte de Etanol, como sí se obliga en distintos países (EEUU, p.e), que ayudaría a depender menos del petróleo, uno de los factores desencadenantes de la crisis? Son preguntas retóricas. Si a los de David les importara realmente el ‘bienestar de las personas’ y no ‘las cuestiones identitarias’ estrían en contra de cualquier política de promoción de la cultura, lengua e imagen, criticando tanto al Estado como a la Generalitat, como a cualquier país del mundo. Pero curiosamente sólo crtica estas políticas si las promueve la Generalitat. En conclusión, lo de David y los suyos se resume en una cuestión identitaria –de las que tan hartos están pero no paran de hablar de ellas. David siente que su identidad y su nación es la española, y sin embargo esto hace que le moleste que los Gobiernos catalanes promuevan la identidad catalana, pero no que los ejecutivos españoles hagan lo mismo con la suya. Aquí no hay partidarios y detrectores de las políticas identitarias, aquí hay quienes consideran que Catalunya tiene su propia identidad y quienes creen que no –aquí está él-. Lo siento David, son dos opciones políticas: la tuya, que apuesta por una Catalunya española que potencíe su españolidad, o la de la ancha mayoría del Parlament que apuesta por ser respetuosos con su historia, considera por tanto que Catalunya es una nación, y potencia su hecho diferencial. En unas elecciones democráticas el pueblo valora la historia y se expresa, de forma que unos ganan.... Y otros pierden.

¡Y un último apunte, David!: Que se destine dinero en promover la imagen de Catalunya no puede ser un expolio del Govern al ‘ciudadano’ porque el ciudadano ha votado a este Govern, por esto gobierna. Lo que sí es, es una opción política ganadora que usa tus impuestos para unas funciones que a ti, y a una minoría que votáis y no ganáis, no os gusta. Expolio fiscal, en cambio, hace referencia a un modelo de financiación impuesto que absorbe ni más ni menos que el 8% del PIB catalán... ¿Ves la diferencia?

ESLIC i endavant!

L’Escola de Seccions Locals i Comarcals (ESLIC) 2008 ja és història. Balanç molt positiu del resultat, en una edició que ningú ha dubtat en qualificar-la de la millor de les quatre que sumen ja en total. És l’Escola de Formació per a militants de JERC Comarques Gironines, que va comptar amb la inauguració de la secció local de JERC Caldes de Malavella, però que en canvi sembla que no ha comptat amb la complicitat de la premsa, que l'ha obviada malgrat haver-hi passat un centenar de militants gironins al llarg dels tres dies, i és que cap dels diaris de tirada regional se n'ha fet el més mínim ressò. Hi ha alguna Escola de Formació per a joves militants que aconsegueixi aglutinar a tants joves de les nostres comarques al llarg d'un cap de setmana?

L'Escola de Formació començà els seus actes el passat divendres 19 de setembre amb la inauguració de la Secció Local de Caldes, que comptà amb la presència i discurs de Joan Tardà i Eduard Adrobau, portaveu de JERC Comarques Gironines. Un concert solidari pels joves de la vila tancà la inauguració de la que és la vuitena secció local inaugurada aquest any a la regional, una xifra sense precedents en el que portem d'any. Dissabte al matí va ser el moment del XXVIè Congrés Regional, on s'elegí el Portaveu i set secretaris que conformaran l'Executiva els propers dos anys, de la qual em congratula formar-ne part. A partir d'aquí el debat estratègic entre els militants va centrar el matí i les conferències principalment enfocades en polítiques de joventut van ser el que caracteritzaren la jornada. Diumenge fou dia de divulgació de la cultura popular catalana amb un curs introductori a la sardana i al món casteller impartits per representants de la colla sardanista de Cassà de la Selva i per membres dels marrecs de Salt respectivament.

És francament gratificant veure com les JERC creix de la única manera que la majoria social per a la independència resulta factible: poble a poble, ciutat a ciutat. És creant assamblees de JERC que treballin pels joves de cada poble, per l'alliberament nacional a nivell local, és donant talla política a aquests joves compromesos amb Catalunya a les ESLIC's; que seguirem sent la organització política juvenil més gran dels Països Catalans, per la llibertat i per Catalunya.